EUCARISTIA EN RECORD DE «LA MARE»

En motiu del recent traspàs
(aquest 26 d’abril) de la Teresa Morell,  viuda del Dr.Joan
Pujol, (iniciadors de la comunitat del Rusc) us convidem a recordar-la i a
donar gràcies a l’ Eucaristia que celebrarem a la  capella del Rusc el
proper dijous, 15 de maig, a les 17’30 h. 
Hi quedeu convidats.

LA TERESA MORELL, LA “MARE”,
de bracet amb el Dr. Joan Pujol, el “pare”. 

Em costa d’imaginar la Teresa Morell (+25-4-2014) sense el seu marit i el seu fill Joan.
I es que quan vaig posar els peus per primera vegada al Rusc(1979) hi vaig trobar una autèntica “mare”, la Teresa. El seu tracte acollidor i càlid feia de coixí als molts assistents i amics que anaven arribant d’arreu del món a la petita comunitat. Ella era una mestressa de casa que creava escola al seu voltant: cuina, roba, vivència interior…

«La Mare» cosint al Rusc (1982)

La recordo alegre i entusiasta en el que es proposava. A través de cançons sortides del cor exterioritzava la seva confiança en el projecte amarat de “Providència”. Sí, una paraula clau per entendre el que estaven vivint. Res passava per casualitat.
En tot, ella (també el seu marit) hi sabia trobar la petjada i la tendresa de Déu . Les situacions més complicades es convertien en una possibilitat per a transmetre esperança, per a treure de dintre el millor que tenien.
Abans d’entrar en la federació de les comunitat de l’Arca ja feien realitat aquella emblemàtica dita de Jean Vanier: “La persona discapacitada no és un problema a resoldre sinó una font de vida”.
 En unes condicions precàries s’estava reconstruint una masia i sobretot una comunitat humana que es feia molt atractiva. Les llargues vesprades compartides entorn de la llar de foc o d’una paella d’arròs, el diumenge, donaven peu assaborir el testimoni profètic d’aquest matrimoni amb el seu fill amb síndrome de Down.
Ells solien afirmar que “havien cremat les barques”, tot el que tenien i el seu futur se’l volien jugar allà, en un casa que no era seva, i a favor de persones discapacitades intel•lectuals sense recursos i sense família.

Quan quedaven en números vermells, pregaven, posaven una bústia per donatius… i la resposta no es feia esperar. Podríem esmentar molts casos sorprenents.
Per exemple el parquet de la capella no el podien pagar i fent el que acabo d’esmentar s’aconseguí la quantitat justa per sortir del pas.

Possiblement s’ha parlat més del Joan que de la Teresa, però és bo recordar el que un dia en to confidencial en Joan confessà: “Tot el que estic fent no ho faria si no fos perquè hi ha la Teresa”.
La Teresa era ben coneguda per la gent del poble. Ella era la primera en participar en les festes populars de Tordera, particularment ballant sardanes.

Per la construcció de la comunitat del Rusc no partien de zero. Ja amb el pare Josep Maria Segura, escolapi, havien treballat el projecte de l’Olivera, tenien fil directe amb les comunitats monàstiques de Vallbona de les Monges i de Montserrat, on tenien a l’escolania un net, l’Isaac. Per cert, diverses vegades els monjos acolliren l’equip directiu del Rusc, rebent algunes xarrades de formació del pare Miquel Estradé.

Sempre he admirat com la Teresa i el Joan saberen encaixar la nova estructuració de la comunitat, adaptant-se a la manera de fer de l’Arca de Jean Vanier. Es més, saber trobar el moment per, de manera progressiva, deixar pas a nous responsables i reconvertir el seu pis de Tordera en la llar del Cenacle, on convisqueren amb algunes persones acollides i alguns assistents. Més tard, per motius de salut, decidiren retornar definitivament a Barcelona.
Un gest de confiança per agrair és que les seves filles hagin facilitat que el seu germà Joan pugui continuar vivint a la llar del Brunzit a Tordera i anar diàriament als tallers del Rusc

El bisbe de Girona, Mons. Jaume Camprodón, fou amic del Joan, de la Teresa i de la comunitat. Amb motiu de la mort del “pare” , el Dr. Pujol, el bisbe Jaume ens dirigí per escrit, entre d’altres, aquestes cordials paraules, que podrien ser les mateixes ara per la “mare”, la Teresa: La memòria del Dr. Joan Pujol, el pare de la comunitat del Rusc, us serà tostemps guia i estímul, i a més d’acció de gràcies. El Dr. Pujol no s’ha allunyat tant com sembla; és més pròxim que mai. En déu les distàncies més llargues prenen una proximitat familiar. Ara, davant de déu, reforçarà la vostra fidelitat en la caritat. Pels qui formeu la família del Rusc l’atenció directa a les persones és el camí de Déu. No é pas per la present lletra, sinó per la pregària de tots que estic segur que, a hores d’ara, la foscor que s’ha convertit en llum. És el misteri pasqual del Senyor” (Girona, 18 juliol del 1986).

 Per cloure adjunto el salm que la Teresa una i altra vegada recitava i cantava: El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos; i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs, per l’amor del seu nom.
El Senyor és el meu pastor, no em manca res.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta.
El Senyor és el meu pastor, no em manca res.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
El Senyor és el meu pastor, no em manca res. (Salm 22)

Josep Perich i Serra, consiliari del Rusc
Tordera, 29 d’abril del 2014

Etiquetas: