CONTES SOLIDARIS: LA DONA PERFECTA

Nasrudin conversant amb un amic. 
-Així que no et penses casar mai? 
-Sí, hi vaig pensar quan era jove —respongué Nasrudin— Em vaig decidir a buscar la dona perfecta. Vaig travessar el desert, vaig arribar a Damasc i vaig conèixer una dona molt espiritual i molt bonica; però no sabia res de les coses d’aquest món. 
Vaig continuar viatjant, fins a Isfahan. Allà em captivà una dona que coneixia el regne de la matèria i el de l’esperit, però no era maca. 
Vaig prosseguir la ruta fins a El Caire, on vaig sopar a casa d’una noia bonica, religiosa i coneixedora de la realitat material. 
-I per què no t’hi vas casar? 
-Ah, amic meu! Lamentablement ella també volia un home perfecte. 

Una mare m’explica que la seva nena, la Nuri, estava engrescada per una actuació teatral que la seva mestra organitzava. La mare, més que la filla, estava ansiosa per veure quin personatge li donarien.
El dia que repartiren el paper a cadascú, la nena, a la sortida de l’escola, amb emoció i els ulls brillants, digué a la mare:
— Endevines, mama, què m’ha tocat? He estat elegida per aplaudir i animar!
Possiblement no hi havia papers per a tots els nens o aquest infant no destacava per la seva expressió verbal. Tant és.
El que mereix el primer aplaudiment és aquesta mestra capaç de motivar aquella nena en un projecte comú, tot i la seva absència a l’escenari. Aquesta harmonia entre la mestra i l’alumna podria haver estat la millor lliçó que hagi rebut aquesta nena en tota l’etapa escolar: adonar-se que per ser feliç no cal ajustar-se als estereotips o clixés socials vigents.
El que cal per ser feliç és treure de dintre tot el potencial humà o recursos que cada un té i trobar l’encaix en el col•lectiu. Això no treu que hàgim de procurar millorar sobretot en aquelles dimensions importants que tenim menys desenvolupades.
Hem de ser lúcids, com ens fa observar en Francesc Torralba, i adonar-nos que «el culte a la imatge imposa als seus feligresos rigoroses penitències dietètiques en exercicis mortificants. El mirall i la balança són els insubornables confessors d’aquesta estesa religió de l’aparença» (La compassió, Pagès Editors, p.63.).
M’hi fan pensar tantes persones que esbufeguen per les anomenades “rutes del colesterol” (carrils bici i camins veïnals), aquests mesos previs a l’estiu, per poder exhibir una silueta més esvelta a la platja.
Quantes hores perdudes de gratificant convivència!
Sense abandonar-se, un ha de saber encaixar amb bon humor les limitacions de la vida, fins i tot aprofitar-les per a una relació humana menys protocol•lària i més alegre.
Com aquell que va trobar una persona que mirava contra el govern i li va preguntar si era guenyo. La resposta sense complexos fou: No, el que em passa és que tinc un ull tan bonic que l’altre se’l queda mirant! Ningú ens hauria de fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment.
Tendim anar a la recerca de persones o institucions perfectes, que no existeixen, sense adonar-nos que aquest desig pot delatar les nostres mancances.
«He de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones», ens dirà Saint-Exupéry en el Petit Príncep.
Si et mous en l’ona expansiva de Jesús de Natzaret et resultarà conegut i ben gratificant aquest encoratjament a viure sense complexos que sant Pau fa als seus amics de Corint: Per confondre els forts, Déu ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit els qui no són res per anul•lar els qui són alguna cosa (1Co 1,27-28) Em gloriaré de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Quan sóc feble és quan realment sóc fort (2Co 12,9-10).

Entrades relacionades

Translate »