CONTES SOLIDARIS: LES PUES DE L’ERIÇÓ

Avui comencem una sèrie de contes comentats per Mn. Perich i que cada setmana anirem penjant perquè els pogueu llegir i pensar-hi uns moments.
 

LES PUES DE L’ERIÇÓ

         
«En un dels dies més freds de l’hivern, un grup d’eriçons es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l’escalfor dels seus cossos, es van apropar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però, una vegada separats, s’adonaren que es moririen congelats. Van haver de fer una elecció: o acceptaven les espines dels seus companys o desapareixien de la Terra.
Amb saviesa, i també tremolor, van decidir tornar a estar junts, apropant-se prudentment els uns als altres. Així aprengueren a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d’una escalfor respectuosa, sense perdre la privacitat de cadascú. D’aquest forma aprengueren a conviure amb les petites ferides que la relació amb un ésser molt proper pot ocasionar, i que el més important és l’escalfor de l’altre. D’aquesta forma pogueren sobreviure».

 Un dels secrets de la supervivència solidària entre els eriçons és, sens dubte, el saber encaixar el problema de les pues o punxes en la seva relació, en el seu frec a frec diari. Als humans ens costa més.
Fent-ne caricatura, algú ha dit o “algú ho havia de dir”: “el nostre progrés no ha estat que els homes deixem de menjar-nos els uns als altres, sinó que avui ens mengem els uns als altres amb ganivet, amb forquilla i tovalló…”.
Martí Luther King rebla el clau: “Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après el senzill art de viure com a germans”.
Possiblement mai ens haurem adonat que quan assenyales amb un dit a algú hi ha tres dits que t’assenyalen a tu. O expressat amb paraules més planeres: ningú es veu la pròpia gepa.
Quan no es vol reconèixer, ja ens endinsem fàcilment en una espiral de “mals rotllos”, comparacions, retrets, agressivitat descontrolada… Podem fins i tot arribar al rancor que no és altra cosa que “empassar-te verí pensant que fas mal a l’altre”.
 
Per aprendre a conviure amb les punxes de l’eriçó, sense prendre mal, assaborim aquesta pregària: Déu meu, concedeix-me: SERENITAT per acceptar les coses que, malgrat el meu esforç i la meva bona voluntat, no puc canviar del tot. VALOR per canviar les coses que, amb el meu esforç, amb la teva ajuda i la dels altres, puc canviar. SAVIESA i SENY per reconèixer el que puc canviar i millorar, i el que no puc canviar ni millorar.
Etiquetas:

Sobre elruscca