LES PUES DE L’ERIÇÓ
“En un dels dies més freds de l’hivern, un grup d’eriçons es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l’escalfor dels seus cossos, es van apropar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però, una vegada separats, s’adonaren que es moririen congelats. Van haver de fer una elecció: o acceptaven les espines dels seus companys o desapareixien de la Terra.
Amb saviesa, i també tremolor, van decidir tornar a estar junts, apropant-se prudentment els uns als altres. Així aprengueren a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d’una escalfor respectuosa, sense perdre la privacitat de cadascú. D’aquest forma aprengueren a conviure amb les petites ferides que la relació amb un ésser molt proper pot ocasionar, i que el més important és l’escalfor de l’altre. D’aquesta forma pogueren sobreviure”.
Possiblement mai ens haurem adonat que quan assenyales amb un dit a algú hi ha tres dits que t’assenyalen a tu. O expressat amb paraules més planeres: ningú es veu la pròpia gepa.
Quan no es vol reconèixer, ja ens endinsem fàcilment en una espiral de “mals rotllos”, comparacions, retrets, agressivitat descontrolada… Podem fins i tot arribar al rancor que no és altra cosa que “empassar-te verí pensant que fas mal a l’altre”.
