Un bonsai és un arbre normal i corrent, el qual es manté petit en podar-li les branques i arrels, plantat dintre d’un volum reduït de terra. Es poden les branquetes quan tenen 7 o 8 parells de fulles, tallant per sobre dels 2 o 3 primers parells.
Les arrels dels bonsais, no poden sortir del test.
També es retallen les ales d’algunes aus perquè no puguin emprendre el vol i escapar-se.
Fins i tot sabem que al Japó fins el 1911 era permès que, per raons estètiques, els peus femenins no passessin de set centímetres. Es servien de calçats i embenatges molt agressius.
Com cada any, els autèntics “reis” de les festes nadalenques no han estat els Mags d’Orient, sinó els nens de les famílies. Embolcallats de misteri i màgia, molts hauran viscut en un món irreal d’abundància. Un autèntic “tsunami” de mostres d’afecte que, en molts casos, com l’escuma del cava, gairebé desapareixen al llarg de l’any que acaba de començar.
Per a un sector més minoritari però significatiu de la població, l’atracció per l’Infant del pessebre haurà desvetllat per unes hores records d’infància, sentiments solidaris…
Un voluntari de la parròquia m’acaba de preguntar si ja pot endreçar el Nen Jesús fins l’any que ve. Li pregunto què passaria si aquest any no l’endrecéssim, el deixéssim créixer i que s’expressés del tot. Us podeu imaginar la cara d’interrogant que posà el voluntari?
Els nens captiven els adults però, preferim que segueixin essent nens o acceptem i facilitem que creixin, es facin grans? Podria donar-se que persones biològicament adultes fossin encara infantils? En aquest cas, podríem parlar de persones “bonsais”.
Ja fa uns mesos em va arribar un escrit de Fra Jacint Duran, caputxí d’Arenys de Mar, molt suggerent.
Segueixen uns fragments del mateix com a botó de mostra:
«Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer… Tot ben petit, mesurat, controlat.
Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però… què?
Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres… “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir.
No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic.
Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.
No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes.
Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida.
La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il•luminarà”.
La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.»
Mn. Perich
