Una psicòloga, en una sessió de gestió d’estrès, va aixecar un got d’aigua.
Tothom esperava la típica pregunta:
– Està mig ple o mig buit?
Però ella va preguntar:
– Quant pesa aquest got?
Les respostes van variar entre 200 i 250 grams.
Però la psicòloga va respondre:
– El pes no és important, depèn de quant de temps el sostingui. Si el sostinc un minut no és problema, si el sostinc una hora em farà mal el braç, si el sostinc un dia el meu braç s’inflarà i es paralitzarà. El pes del got no canvia; però com més temps el subjecti, més pesat es tornarà…
L’estrès i les preocupacions són com el got d’aigua. Si penses en elles una estona, no passa res. Si hi penses una mica més, comencen a fer mal. Si penses en elles tot el dia, acabes sentint-te paralitzat, incapaç de fer res.
Tots coneixem algunes persones capaces de deixar “el got de la psicòloga” a la tauleta de nit i posar-se a dormir com una marmota.
Però suposo que la majoria dels mortals no tenim aquest privilegi i per més til•la que prenguem passem més d’una “nit del lloro” donant voltes als maldecaps que et cauen al damunt. I precisament, com més nits perdis, menys podràs descabdellar la troca.
Però, per quan ens trobem a punt del col•lapse a causa dels nostres “impossibles”, el nostre poeta Miquel Martí i Pol ens proposa una activitat suggerent, aparentment infantil: “Juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol”.
Una coneguda noia de 35 anys, amb esclerosi múltiple avançada, després d’una llarga conversa, em mira fixament, expressant-se en aquests termes: “Cada matí, quan obro els ulls per primera vegada i el cos no respon a les ordres que li dono, em surten aquestes paraules: Senyor, cada dia m’ho poses més difícil… però, entre tu i jo, avui farem el que podrem!”.
Tot un crit d’auxili, però sabent que no es troba sol a l’hora de portar el pes de la jornada.
I és que sovint, quan la vida ens bufeteja o se’ns demana més del que podem, fàcilment ens col•lapsem, sobretot si només comptem amb els propis recursos. Cóm n’és d’important, en aquests moments crítics, capbussar-nos en el nostre pou interior per extreure’n aquella energia espiritual capaç, si no de resoldre el problema, almenys de poder-lo afrontar amb serenitat i esperança!
És bo de recordar que quan Sant Francesc d’Assís donava gràcies pel “germà sol”, estava pràcticament cec.
La reconeguda Elisabeth Küubler-Ross recolza aquest camí afirmant: “quan la teva casa es va cremar, el teu fill morí, el teu espòs es va accidentar…, totes aquestes tragèdies tan sols foren oportunitats per a créixer: per a créixer en enteniment, en amor, en totes aquestes coses que hem d’aprendre” .
La persona mediocre, quan li esdevé un daltabaix a la vida, sol ensorrar-se, amargar-se o amargar els altres. Normalment tot el contrari d’aquell que al llarg de la vida ha aconseguit una bon entorn humà i una sòlida espiritualitat. “Quan hi ha una tempestat els ocellets s’amaguen, però les àguiles volen més alt” sentencia Mahatma Gandhi.
Cal no oblidar que la nostra reacció davant una adversitat sempre tindrà un efecte dòmino, una repercussió en les persones del nostre entorn, particularment les que es trobin en circumstàncies semblants. Fins i tot, pot fer-se més suportable el propi neguit si un s’adona que afrontant-lo amb coratge i dignitat està induint o provocant que altres també siguin més valents i esperançats.
Ja en el segle IV, després d’una llarga malaltia, Sant Gregori escrivia: “Sofreixo dolor en la meva malaltia i me n’alegro, no pel dolor, sinó perquè ensenyo a d’altres a suportar pacientment i amb conformitat el seu”.
Mn. Josep Perich
