Testimoni d’una vida compartida

El passat dijous 28, a les 10h., a l’edifici del Pou (El Rusc) vam poder gaudir de la xerrada de la Suspiros Parreño:

 «Testimoni d’una vida compartida»

IVET I AVIS

La Suspiros, amb el seu marit i una néta.

• La Suspiros, de 85 anys i el seu marit Salvador, han viscut 59 anys casats a Barcelona. Han estat pares de 6 fills i han tingut dues netes. Actualment forma part de la Junta del Rusc.
La Suspiros ens ha relatat com ella feu costat al matrimoni Pujol (Joan i Teresa) en el moment de deixar Barcelona i ubicar-se a Can Trompa de Tordera, avui El Rusc. El Dr. Joan Pujol era el seu metge de barri. Recorda que prengueren la decisió un diumenge, sortint d’una catequesi d’adults de setmana Santa. El rector de la seva parròquia, mossèn Joan Bernades, els hi encoratjà. Ella i el seu marit Salvador, amb altres amics i aquest mossèn anàvem a fer costat i a passar moltes tardes del diumenge al que esdevindria “El Rusc”.

Els monitors, en aquell moment tots voluntaris, i el matrimoni Pujol anaren a passar alguns dies al Montserrat per plantejar el futur del Rusc, assessorats espiritualment pel monjo Miquel Estradé.

DSCN1802

La Suspiros i en Sebastià en una celebració al Rusc.

En un altre moment part de la comunitat participà en una trobada mundial de les comunitats de l’ Arca al Canadà. Quan es produïen aquestes sortides la Suspiros assumia la responsabilitat dels que es quedaven al Rusc, si calia també la cuina. Va trobar la valuosa ajuda del Sebastià Lozano.

Recorda que mossèn Joan Bernades un dia li comentà: “No he vist mai cap miracle, però el que està fent el Dr. Pujol i família deu ser el que s’hi acosta més”. Pensava que de sants si n’havia conegut mai cap, aquest era el Dr. Pujol.

NADAL 2014

Amb l’Enriqueta, a qui acull alguns caps de setmana.

La Suspiros recorda: “Al doctor Pujol i a la Teresa els deien “el pare” i “la mare” tots els nois de la de la comunitat, doncs ho van aprendre del seu fill Joan, i aleshores van passar a ser el pare i la mare de tots. Quan vàrem incorporar-nos a les comunitats de l’Arca deixàrem oficialment d’anomenar-los “pare-mare”. Ens costà”

• El seu marit Salvador, als 52 anys, tingué un greu accident. Molts de dies a la UCI i a les portes de la mort. Veia com els seus veïns d’aquesta unitat molts d’ells es morien. La Suspiros pregava així: “Déu meu, no sé quina és la teva voluntat però no m’atreveixo a exigir-te res. Tu saps el que el meu cor desitja. Només et demano forces, que els metges sàpiguen el que cal fer. Ho deixo a les teves mans. Què haig de fer? Pare nostre, que es faci la teva voluntat…. Gràcies. No plorava, donava gràcies”. En Salvador pogué sortir de l’hospital i viure encara 33 anys amb greus seqüeles físiques i psíquiques. “A rel d’aquesta nova situació he après a tenir més paciència, entre moltes altres coses”. Quan ja va quedar invàlid del tot, dos anys abans del seu decés, trobaren el Jacinto, una excel•lent persona hondurenya, que visqué amb ells per cuidar-lo, i ha continuat a casa seva per ajudar-la fins avui.
Vàrem experimentar importants dificultats econòmiques. “Jo em deia: l’Esperit de Déu ens ajudarà” . Sortosament els nostres fills pogueren arreglar-ho.

JUNTA RUSC

Els membres de la Junta del Rusc.

Així mateix ho deia a les reunions de Junta, en moments en que la Comunitat també va passar per moltes dificultats, i penso que en el moment oportú, l’Esperit de Déu també ens ha ajudat, per sortir dels atzucacs que hem tingut.
Mort el seu marit, els fills feren el seu camí familiar propi. “Vaig plantejar-me que el meu temps no em pertanyia, havia de compartir-lo. Jo sabia que el compartir porta el goig, sempre reps molt més del que dones”.

• “A més de tenir els ulls posats en El Rusc, vaig oferir-me de voluntària a la presó de Quatre Camins per donar-hi classes d’informàtica als reclusos joves. Ells son més àgils que nosaltres en el maneig de l’ordinador però els podem ajudar a fer-ho d’una forma més sistemàtica. Per més que la informàtica sigui freda els hi parles des d’una manera de ser i des d’unes conviccions. Algun d’ells m’ha dit: quan sigui gran faré com vosaltres. No els hi faig preguntes. Ells mateixos tenen ganes d’explicar-se. També porto un altre grup en “règim obert”.
Col•laboro en l’Esplai del Congrés amb altres grups d’informàtica, amb gent gran i amb nois discapacitats.
Una vegada al mes sortim amb unes amigues, que són vídues també, al teatre. Jo trec les entrades i d’aquesta manera ens obliguem a fer una sortideta cultural. I cada setmana vaig a una Residència on hi tinc dues amigues i me les emporto a berenar… Tot això t’ajuda a sentir-te útil, t’ajuda a viure.

IMG_2617

Amb en Ramon, en una trobada de l’Arca a Roma.

Recordo que amb el nostre amic Jordi Colàs cada setmana fèiem l’Eucaristia per a infants i jo els deia als nens: Tenim uns ulls per veure on hi ha algú que et necessita, una boca per pronunciar unes paraules de tendresa, una oïda per escoltar els crits d’auxili, unes mans per ajudar…. Quan actues així és com quan es tira una pedra en una bassa d’aigua que provoca cercles concèntrics que es van expandint fins a l’infinit. Igualment quan ajudes a algú pot tenir uns efectes que es facin expansius molt més enllà d’aquella acció puntual i que potser no ho sabràs mai. Cada dia dono gràcies a Déu pel que puc realitzar a la meva edat.

Gràcies a que un dia en Joan, fill del Dr. Pujol i la Teresa, va néixer com va néixer, avui estem aquí gaudint d’aquesta bonica comunitat de l’ Arca de Jean Vanier.
I és que els camins del Senyor potser no els entendrem mai, tan sols cal estar atent per entendre què vol de nosaltres.
I d’aquesta manera ser conseqüents en els nostres compromisos i compartir, compartir sempre, allò que tenim i sobretot allò que som.

Gràcies per la vostra càlida acollida!

Etiquetas: