CONTES SOLIDARIS: L’AMAGATALL SEGUR

Fa anys i panys, segons explica una llegenda hindú, tots els humans eren déus, però van abusar tant dels seus privilegis que el Senyor dels Déus, va decidir que els treia el poder de la divinitat.

Llavors van organitzar una assemblea per decidir un amagatall on fos impossible que els humans trobessin el poder diví.
Les divinitats menors prengueren la paraula per suggerir:

 
.- Enterrem el poder de la divinitat al fons de la Terra.

Però Brahma els respongué:

 
.- No coneixeu gens la curiositat humana. Furgaran per tot arreu fins que un dia la trobin!

 
.- Llavors llencem-la a la fondària del mar!


 
El Senyor del Déus somrigué:

 
.- Conec massa bé els humans. Aviat o tard exploraran el fons dels oceans i tornaran a trobar el poder de la divinitat. No poden parar quiets!

Els déus menors ja no sabien què aconsellar.

 
.- ¿On ho amagarem, doncs? Perquè si hem de creure el que ens dius, resulta que no hi ha enlloc, ni a la terra, ni al cel, ni al fons del mar, on aquest coi d’humans no arribin un dia o altre.

Llavors el Senyor del Déus va tenir una gran idea:

 
.- Amagarem el poder de la divinitat al cor dels humans, perquè segur que és l’únic lloc on no la cerquen!

I d’ençà d’anys i panys, l’home dóna voltes a la terra, explora, investiga, baixa al fons del mar… buscant ‘aquella cosa’ estranya que es troba en ell mateix.

 
?

En la recta final de les competicions esportives o el dia després d’unes eleccions per molts per a molts són dies d’infart.
Per a uns eufòria esbojarrada i per als altres amargor, fracàs i desencís. Per a uns la temptació de creure’s com déus i pels altres la temptació de refer l’enyorança de l’ascensió al pedestal diví o bé de llençar la tovallola.
Sembla com si la nostra felicitat depengués del que fan uns déus amb peus de fang. Aquests “cracs” mediàtics (esportistes, polítics i fins i tot religiosos) que s’ho creuen i en viuen, quan els hi cau l’embolcall de la fama… molts d’ells evidencien greus mancances com a persones.

Quants sous d’escàndol, segones intencions empresarials i manca d’ètica, precisament quan tantes famílies viuen amb l’ai al cor!

Quan el primer astronauta rus posà els peus fora de l’espai, tot orgullós sentencià: “No hi he trobat Déu!”. Però un cirurgià modestament li respongué: “Jo he operat centenars de cervells i no hi he vist cap pensament”.

La dignitat i la font de la nostra felicitat, com ens suggereix la historieta, no la trobarem agenollant-nos davant la pretesa divinitat de les enlluernadores, competitives i efímeres estrelles del moment, exteriors a nosaltres, sinó en “l’amagatall” del cor de cadascú, on podem sentir bategar l’amor del Pare.
Llavors espontàniament sorgeix la pregunta: “I si l’altre en comptes de ser el meu rival fos el meu germà?”.

Etiquetas: