CONTES SOLIDARIS: FINS DEMÀ!

S’explica que un pare de família treballava en una planta empaquetadora de carn a Noruega.
Un dia, acabada la seva jornada laboral, abans de marxar, entrà en un dels refrigeradors per fer una comprovació. Es va tancar la porta i es va quedar atrapat a dintre.
Donava cops i més cops a la porta tot cridant, però ningú el podia sentir.
Ja portava tres hores en el refrigerador amb risc imminent de mort.

De sobte la porta s’obrí. El guarda de seguretat entrà i el rescatà.
Preguntaren al guarda cóm se li havia ocorregut obrir aquella porta si no formava part de la rutina del seu treball.
    

- Porto treballant en aquesta empresa 35 anys. Centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell era l’únic que em saludava al matí i s’acomiadava a la tarda. La resta de treballadors em tractaven com si fos invisible.
Avui em digué “Bon dia!” a l’entrar, però em faltava escoltar el seu “Bona nit!”. Jo espero d’ell cada dia aquest “Hola!” , aquest “Bon dia!”, aquest “fins demà!”, aquest “Chao”!…
Sabent que encara no s’havia acomiadat de mi, vaig pensar que hauria d’estar en algun lloc de l’edifici. Per això em vaig posar a buscar-lo fins a trobar-lo.


 

Visitant residències de gent gran o famílies amb persones enllitades t’adones que més enllà de les medicines, del menjar, de la tele… el que realment necessiten és amabilitat.
Tots sabem per experiència, i en portem l’esquena pelada, el que significa conviure amb persones esquerpes, malagradoses i antipàtiques. Que t’asseguis al seu costat i no obrin boca, que els saludis i trobis un mur impenetrable, que per dir-te quelcom t’han de fer crits com si et renyessin, …
Tots necessitem l’amabilitat, com oli que lubrifica les nostres relacions humanes. I no en tenim prou amb ser simpàtics per ser amables. L’amabilitat surt del cor i pretén travessar l’epidermis de l’altre per dipositar-hi el “pol•len” d’aquella confiança que pot fer-te sentir fratern, estimat gratuïtament.
Al matí, quan obro el correu electrònic i la Magalí de Caldes, noia discapacitada i enllitada, em diu: “Bon dia, Josep. Has dormit bé? Estic contenta. Avui he parlat de tu a Jesús”… I això és tot el que expressa, però no sap ningú com m’ajuda per a començar amb bon peu el dia. Avui seré menys que la Magalí?
Ve a tomb amb el que un dia el nostre bisbe emèrit Jaume Camprodon ens feia adonar de cóm seria diferent el nostre viure si tinguéssim més sovint als llavis tres mots sortits del cor: Bon dia, gràcies i perdó.
     
És veritat que cadascú té el caràcter que té però el podem polir i educar. A voltes també busquem excuses dient que no sempre podem estar contents, però ja hem dit que l’amabilitat no és per usar quan tot va sobre rodes.
Estic convençut que aquell pare de família quan s’acomiadava del guarda no sempre estava de bon humor i en canvi era sagrat per a ell ser-li cordial. L’efecte “bumerang” en aquest cas fou espectacular. En el nostre viscut diari sortosament no ho serà tan però sí que ens serà balsàmic per poc que ens hi esforcem fins a habituar-nos-hi.
Si sabéssim per endavant com s’eixamplaria el cor de les persones receptores de la nostra amabilitat, segur que no ho deixaríem per demà.

Josep Perich.

Etiquetas: