CONTES SOLIDARIS: LES DENTS DEL SULTÀ

LES DENTS DEL SULTÀ
 

Un sultà somnià que li havien caigut totes les dents.
Cridà un endevinaire perquè li interpretés el somni.

— Quina desgràcia! —exclamà l’endevinaire
— Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de Vostra Majestat.

— Insolent! —cridà el sultà enfurismat
Com t’atreveixes a dir-me una cosa així? Fora d’aquí!
Cridà la seva guàrdia i ordenà que li donessin cent bastonades.

Cridà un altre endevinaire per explicar-li el seu somni. Aquest li digué:

— Excels Senyor! Una gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents.

S’il•luminà el rostre del sultà i amb un gran somriure ordenà que li donessin cent monedes d’or. Però un dels cortesans comentà tot sorprès:

No és just! La interpretació que ha fet del somni és la mateixa que la del primer endevinaire. No entenc per què el primer el vàreu pagar amb cent fuetades i aquest amb cent monedes d’or.

— Recorda —respongué el segon endevinaire— que tot depèn de com es diuen les coses. S’ha de dir la veritat sempre, però la forma amb què es diu és el que provoca, en molts de casos, grans problemes.

 
 La Maria, noia discapacitada intel•lectual, portadora d’una malaltia degenerativa important, em troba i em diu:
 
—“Josep, diumenge, amb la colla i un monitor, vàrem anar a missa i el mossèn, dret a la porta no em va deixar passar. Em va dir que portava poca roba. Els altres varen entrar i jo em vaig quedar al carrer”.
Em va deixar preocupat pel possible trauma generat, ja que ella n’ha viscut tantes de bufetades al llarg de la vida! És més, jo em preguntava: tornarà a posar els peus a l’església?
Passats uns dies li dic:
—  Maria, com vares viure el que et va dir aquell mossèn?
Resposta:
— Josep, no et preocupis, no hi pensis més. Tothom pot tenir un mal dia, els mossèns també. Ja hi he tornat anar i m’ha deixat passar.
Quina lliçó de maduresa humana la de la Maria! Ja la voldria per a la majoria dels mortals. Del que n’estic cert és que aquell mossèn de la “cinta mètrica” per més que pretengués la dignitat en el vestit exterior (tan subjectiu a l’hora de valorar!) estava posant en risc la pau i netedat de cor de la fràgil Maria.
Estic convençut que aquell mossèn no coneix el conte precedent, ja que hauria entès que les coses es poden dir de moltes maneres, sense necessitat de “fer sang”. Més encara, potser hauria aprofitat l’oportunitat per entaular una conversa acollidora amb el monitor, fent possible una participació d’aquelles persones discapacitades en la celebració, que hauria estat ben evangelitzadora pels feligresos.
Podríem extrapolar aquest plantejament de com es diuen les coses en el món dels mestres parlant amb els pares, dels metges parlant amb els seus pacients…
Sempre hi ha algú que et surt amb un estirabot: “Val més que et rebutgin per ser sincer al fet que t’acceptin per ser un hipòcrita”. Una persona així la voldria tenir ben lluny de la capçalera del meu llit quan m’arribi l’hora d’acomiadar-me d’aquest món.
En canvi sí que m’agradaria tenir-hi algú que s’hagués fet seva aquesta invitació de Pau: Estimeu-vos amb afecte de germans. Que l’esperança us ompli d’alegria. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. (Rm 12,9-20).
 
Josep Perich
Etiquetas: