ESCRIT JOAN SOLER

Des del Togo en Joan Soler ens torna a escriure. És impactat el  que ens diu i el que no diu però és de suposar. Segur  que no us deixarà indiferents.

Trencant cadenes… 

 L’harmattan ha arribat amb plena força i la pols del desert ho està envaint tot. Un polsim dens amaga el sol i el converteix en una esfera rogenca que queda lluny, massa lluny. Els arbres prenen el color de la terra, les plantes es moren i fins i tot el rostre dels infants canvia de color.
Hi ha una certa tristesa. Ja fa mesos que no veig a l’André, un jove que després de suspendre per segona vegada l’examen d’entrada a la universitat, ha patit una depressió amb alguns trastorns psicològics.
Vaig a missa a un dels pobles i hi veig a un dels seus veïns: I l’André? S’ha tornat boig, em respon. On és? El tenen lligat a casa seva.
Acompanya-m’hi.

Faig la pregunta absurda de saber si hi podrem arribar amb el cotxe. La resposta sempre és sí. La realitat sempre és no. Així que aparquem allà on el camí ens obliga i continuem a peu.
Saludem a la gent que ens trobem pel camí. Els més petits fugen en veure un blanc i la resta somriuen, estan recollint el blat de moro. Passa un home i no ens saluda. M’estranya. Penso que potser és algú d’una secta. S’estan tornant molt fanàtics i no volen saludar als catòlics. No sé pas quin evangeli deuen llegir.
Pregunto al jove que m’acompanya i em diu que és l’oncle de l’André. No m’ha saludat perquè no vol que vagi a casa seva. Però no m’aturaré pas. Ja he après que no sempre es cau bé a tothom.

Quan ens acostem a la casa sento uns crits. És l’André.

La imatge que em trobo em fa esfereir. L’André, gairebé nu, està tancat en una de les cabanes de fang que composen la casa. Està brut i l’habitació fa molta pudor. Al mur hi han fet un forat. Un forat que serveix de lavabo i per on passa una immensa cadena de ferro que està lligada a un gran tronc. La cadena que lliga els peus de l’André. La cadena que li ha pres la llibertat. No havia vist mai ningú lligat a una cadena tan gran. I sento llàstima. L’André s’agita amb violència però em rep. Ja sé qui ets, m’etziba. Ets en Soler. Què vols? Et venia a saludar. Feia temps que no sabia res de tu. Doncs, ja ho veus, em diu. M’han lligat com un gos, com un esclau. Ja fa dos mesos. Perquè? Tenen por de mi. André, ja prens els medicaments que et van receptar? La cara li canvia. Fa un gest per venir-me a colpejar, però la cadena l’atura. Sento odi en la seva cara. Ah, em diu, tu també et penses que estic malalt? Ves-te’n d’aquí. La teva pudor de blanc em molesta.
La resta de la gent de la casa, que s’han acostat per veure què passa, s’escandalitza. No, els hi dic, no li prengueu també la llibertat d’expressar-se. Ho està passant molt malament. La seva mare arriba plorant. M’han acusat de bruixeria. Diuen que sóc jo que li he donat un mal esperit. Però com poden dir-te això? I els medicaments. Mon Père, ja se’ns van acabar. No et vam voler venir a molestar més, son massa cars i ja ens has ajudat prou. Els pobres. Els pobres sempre tenen por de molestar. Hi potser tenen raó. En aquest nostre món d’avui els pobres molesten. Molesten als rics, però no han molestat mai a Déu.
Estic parlant amb la mare i sento l’André que em crida. Soler. Digue’m. Tu no ets pas un missioner. Perquè, li pregunto? Diguem qui és un missioner, em diu ell. Un missioner, li dic, és aquell que proclama als homes la bona notícia de Jesús. Doncs si em vens a portar una bona notícia, allibera’m. Ara no puc, li dic. Ho veus, em respon, no ets pas un missioner.
Ves-te’n. I es posa a cantar. El cant diu: Lligat amb aquestes cadenes, estic més a prop de tu a l’hort de les Oliveres, quan Jesús sap que ha de morir. És realment colpidor. A fora parlo amb la seva mare. Mon Père, podeu fer alguna cosa? Intentaré posar-me en contacte amb el centre de salut mental de les religioses.

A partir d’aquí la història seria massa llarga, però la setmana passada, quan estava al despatx, vaig veure algú que s’aturava al portal, al costat de la carretera. Dubtava si entrar o no entrar. Vaig reconèixer a l’André i demanava al bon Déu que li ajudés a fer el pas. Però finalment no va entrar.
Uns quants dies després va passar la seva mare. El rostre li havia canviat, fins i tot amb l’harmattan, estava alegre. Mon Père, va venir a saludar-vos l’André? Ja li han receptat els medicaments. L’André volia venir a agrair-vos que l’haguéssiu alliberat. Sí, li dic. Va passar. La mare em regala una gallina i se’n va contenta d’haver recuperat el seu fill.
L’André va passar sense passar. Però ja n’hi va haver prou. És normal que tingui vergonya d’entrar. Es pensa que potser li retrauré els seus insults. Però no ho faré pas. I jo sé que vindrà pels volts de Nadal, i quan entri al meu despatx l’abraçaré. I amb aquesta abraçada trencaré la última cadena, la de la por que el paralitza. I serà el millor regal. Per a ell i per a mi.

Joan Soler i Ribas

Entrades relacionades

Translate »