CONTES SOLIDARIS: VULL SER COM TU

VULL SER COM TU

Fa pocs dies, va néixer el meu fill… però jo havia de treballar!

El meu fill començà a caminar i a parlar quan jo no era a casa…

Que ràpid ha crescut el meu fill! Em deia :
Papa, un dia seré com tu! Quan tornaràs a casa, papa? Quan jugaràs amb mi, papa?

– No ho sé, fill, però quan torni jugarem junts, ja ho veuràs.

El meu nen va complir deu anys i em va dir:

– Gràcies per la pilota, papa! Vols jugar amb mi?

– Avui no, fill. Tinc tantes coses a fer!

Se n’anà amb un somriure als llavis i, com sempre, dient-me: “Vull ser com tu”.

L’altre dia el meu fill retornà de la universitat. Tot un home!

– Fill, estic orgullós de tu, asseu-te i parlem un xic.

– Avui no, papa. Estic molt ocupat. M’hauries de deixar el cotxe per visitar uns amics.

Ja m’he jubilat. El meu fill viu en un altre lloc. Avui li he telefonat:

– Hola, fill, m’agradaria veure’t!

– M’encantaria, papa, però avui no tinc temps. Ja ho saps: el treball, els nens… Però, gràcies per trucar. Ha estat emocionant sentir la teva veu!

Quan penjava el telèfon m’he adonat que el meu fill era com jo.

Aquest estiu, tot prenent la fresca al carrer, m’adonava que, a les onze del vespre, corrien nens pel carrer com si fóssim a les onze del matí.
Llavors el pensament em volava cap a en Pau, nen de dotze anys, que viu sol en un apartament. La seva mare, separada, i una filla de divuit anys, ja fa tres mesos que viuen a vuitanta quilòmetres servint en un restaurant de temporada. Ara el seu contracte s’allarga tres mesos mes. La mare sol anar-lo a veure quinzenalment, per reomplir la nevera, el congelador, el rebost… i la seva manca d’afecte. El telèfon és el seu mitjà habitual de comunicació.
En Pau es cuina, va a comprar i al gimnàs; aviat retornarà a l’escola…
Déu me’n guard de fer un judici negatiu d’aquesta mare i encara menys de donar-li consells. Tampoc m’atreveixo a dir que el futur d’en Pau serà pitjor que els nens de les “famílies bones”.
Avui, com tots estarem d’acord i per raons purament de subsistència, es viuen circumstàncies insòlites a les famílies que reclamen més gestos solidaris que consideracions morals o ètiques.

Més encara, sortosament l’experiència ens diu que no sempre és certa, ni de bon tros, la popular dita castellana “De tal palo, tal astilla”.
Voldria creure que és més fiable el proverbi xinès: “Quan bufa el vent del canvi, uns edifiquen murs i altres construeixen molins”.
En el llenguatge de la psicologia i de l’espiritualitat actual s’utilitza molt el mot “resiliència”. En la física aquesta paraula identifica la qualitat d’alguns materials per resistir i recuperar-se davant l’envestida d’una força externa. Aplicant-ho al tema que ens ocupa, es tracta de convertir els obstacles en roques on recolzar-se i seguir creixent, i no en simples pedres d’ensopec. La “resiliència” personal consisteix a tenir la capacitat d’afrontar la crisi, reconstruir-me i no perdre la capacitat d’estimar, de lluitar, de resistir; més aviat de potenciar els recursos interiors per lluitar (cf. José Carlos Bermejo a “LH” núm. 305, pag. 68-77).

Davant la insòlita proposta de “néixer de nou” que Jesús proposa al fariseu Nicodem, aquest li pregunta: “Com pot néixer un home que ja és vell?”(Jo.3,1-5). Els que sí que ho devien entendre foren aquells dotze “arreplegats” seguidors seus que, després del “pal” que va significar la “creu” del seu mestre, no es varen rendir sinó que varen expandir amb una força inusitada la seva manera de viure per tot l’arc mediterrani.
Benaurada “resiliència”!
Aquell fill, que en el conte esdevingué la desgraciada còpia del pare, respondria a la dita“De tal palo, tal astilla”. Però vés a saber si en el cas de l’esmentat nen Pau, amb el que està vivint, no estarà “construint molins” com suggeria el proverbi xinès.
Voldria creure que en Pau és un nen superdotat en “resiliència” i que el seu actual entorn humà li serà favorable.

Entrades relacionades

Translate »