A l’Índia, els trens van sempre plens a vessar, fins i tot amb gent enfilada al sostre.
Un bon dia, un passatger misèrrim, que anava damunt el sostre del vagó, va perdre una sandàlia, que va caure a la via. Llavors es va treure l’altra sandàlia i la va llençar al costat de la via, apuntant la primera.
Un passatger que anava al seu costat es va sorprendre i li digué:
– Però què fas, boig!
I el pobre li respongué:
– Amb una única sandàlia no faig res. I si algú només en troba una tampoc no li servirà de res. Tant de bo algú que passi per aquí i les trobi totes dues.
És ben veritat que a vegades el qui menys té més comparteix.
• A l’hospital Trueta de Girona, un meu amic de 84 anys, que s’havia jugat la vida a la sala d’operacions a causa d’un dificultós empelt de marcapassos, ja a planta.
Només de veure el seu cardiòleg, li diu:
– Com es troba, doctor? És que a la sala d’operacions el vaig veure suar d’una manera!
Quina sacsejada d’humanitat per a aquest metge de part del seu pacient!
• La Mariona, noia de 25 anys amb paràlisi cerebral, la seva mare l’acompanya amb cadira de rodes a visitar un amic mossèn , ja molt a les acaballes, a la Residència Sivilla de Girona.
El mateix vespre rebo aquest correu, teclejat amb dificultats per ella:
-Hola, saps que vaig anar al Sivilla de Girona, una residència per als mossens que estan una mica delicats? Un dels mossens em va donar una cullerada del seu iogurt!
Pel que m’ha arribat, una setmana després, la Mariona encara assaboreix aquella terapèutica cullerada.
I és que fer molt feliç a una persona depèn de tant poc!
Les persones amb menys recursos humans i materials són capaces, més a peu pla que d’altres superdotades, d’intuir i fer vibrar la fibra sensible de la felicitat al més trist o preocupat; i no com a estratègia per aconseguir quelcom, sinó des de la gratuïtat.
En una paret llegeixo aquest grafit: “Dar de sí antes de pensar en sí”. Sí, ser bo és important, però sempre serà millor fer el bé.
Ara bé, només algunes persones — jo diria d’alt voltatge espiritual— són capaces de donar-se sense guardar-se un roc a la faixa.
El recentment traspassat Marc Vilarasau, jesuïta jove de llarg recorregut en el seu compromís social, afirmava des de la seva experiència que “la diferència entre donar-ho tot o donar-ho quasi tot és infinita”.
Recordarem aquella escena en què Jesús, després d’observar com en el temple els rics hi tiraven molts diners mentre un viuda pobra hi tirava dues petites monedes de coure, cridà els seus deixebles i els digué: “Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava;ella en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Marc 12,43-44). Sí, va donar “l’altra sandàlia”.
Mn. Josep Perich
