FORMACIÓ TÀNDEM A TROSLY

Mn. Josep Perich ens envia aquest gran treball del que es va viure a Trosly el passat mes de juliol.

JORNADES DE FORMACIÓ (“TANDEM”) A LA FERME
«Dans le pas de l’Arche»


TROSLY(Oise,France) (30 de juny – 5 de juliol del 2013)

Objectius: redescobrir la historia de l’Arca i la seva identitat, trobar-se amb Jean Vanier i altres persones que viuen a l’ Arca des dels inicis, aprofundir junts la nostra missió.

Coordinen: Nadine Tokar, Odile Skjellaug i Guillaume.

Participants dels Avets (Moià): Ramón Ribas amb Xavi, Teresa Puig amb Jordi, Paola Garfias amb Carmen.
Participants del Rusc: Jorge amb José Maria, Pep amb Juanito, Josep amb Manuel.

Participants de les comunitats d’Itàlia,Suïssa i Argentina.

Traductora (francès-castellà): Rosa Puga(Moià).
Participants: 30.

Una part del grup; en Manuel, en Jordi, en Pep, en José Mª, en Jorge i en Juanito.

HISTÒRIA FUNDACIONAL DE L’ARCA (George)

Jean Vanier,als 36 anys i en el 1964, després d’exercir un any com a professor d’universitat al Canadà, amb el dominic pare Tomàs, compren una petita casa (Arche) a Trosly.
Hi va a viure amb tres homes discapacitats intel•lectuals: Raphael, Philippe i Denis.
Aquest darrer ja al primer dia es revolta i rebutja quedar-s’hi. El primer dia de l’Arca comença amb un fracàs, no tot és possible, hem d’acceptar uns límits. Vanier no és un Messies.
Philippe encara viu en una llar a Compiègne.
A l’inici J.Vanier té prevista la llar per 5 persones: tres acollits,un col•laborador i ell. Per què? Simple: tots podran anar en un mateix cotxe.
És un projecte de viure al dia compartint les necessitats. L’Arca no és una estructura ja feta ni acabada avui. La idea inicial de Jean no era com és l’ Arca avui. Ell ens diu: “No era un projecte meu, sentia una crida de Déu a formar una comunitat on el centre fos la persona discapacitada. Puc donar un lloc a algú. Era quelcom més fort que jo…”.
Volia donar una família on es pogués créixer en totes les dimensions, aprendre a fer les coses junts en la simplicitat i la pobresa. Això fa canviar cadascú.
Jean afirma: “Foren els set anys més feliços de la meva vida, mai havia rigut tant, es despertà l’infant que tenia a dintre”. Amb ells aprèn a ser nen. Cadascú rep i dóna. Ningú és objecte de caritat.

      

En Manuel amb en Jean Vanier a Trosly

A l’any 1965 el director i tot l’equip directiu de Val Fleury, residència on vivien 35 homes (malalts mentals i discapacitats intel•lectuals),abandonen, deixant un buit d’autoritat molt perillós. El pare Tomàs n’era el capellà d’aquell centre, i demana ajuda urgent a Jean Vanier. Aquest accepta i es forma un equip amb un psiquiatre, educadors, voluntaris…
Entregaren a Jean Vanier un piló de claus per tancar i obrir les habitacions dels interns. Jean, ja el primer dia, va perdre totes les claus! Havien intencionadament desaparegut.
El poble estava esverat en veure com aquells homes anaven pel carrer.
Organitzen un taller on hi van el Raphael i el Philipe. Jean explica que als inicis quan deixava la seva petita llar per anar a aquest centre era com passar del cel a l’infern i al revés.
A poc a poc va anar recol.locant aquells homes en petites llars en el poble.
Un dia a la llar de Val Fleury, mentre dinaven amb Jean, una noia li demana aigua i Jean li diu que se la vagi a buscar. Retorna amb el got mig vuit (amb el tremolor de les mans n’ha perdut la meitat) però amb un somriure espectacular. Ho ha aconseguit!
Es descobreix la competència, els dons de cada persona acollida. Es procura que tothom pugui donar als altres. Però cal aprendre també a rebre.
En el 1969 una parella canadenca de tradició anglicana que col•laborava amb Jean van al Canadà i comencen allà una comunitat.
Nou desafiament: s’internacionalitza i comença una convivència ecumènica.
Seguidament una persona alemanya i un altre india de Trosly retornen als seus països per començar igualment dues noves comunitats.
Nou desafiament: una comunitat inter-religiosa, ja que la de la India acollia persones musulmanes, indús, cristianes… Hi ha un gran debat i després de molta pregària i discerniment es veu viable.

1970. Es descobreix que cal respondre al crit universal de les persones més enllà de la religió. La qüestió inter-religiosa no ha de ser un problema.

1971. Comença la primera llar per a dones: Valinhos, a tres quilòmetres de Trosly.

1972. El pare Tomàs comença La Ferme, acollint tot tipus de persones excloses ja que Jean Vanier només acull persones amb discapacitat intel•lectual. Segons Jean uns necessiten un tipus d’acompanyament i altres un altre.
1972 Es constata que ha nascut un moviment internacional que cal organitzar i es fa la primera trobada internacional amb quatre països:France,Canadà,India i Anglaterra(on la germana de Jean ha començat una nova comunitat).

Avui estem en 40 països. Es creu en el valor únic i sagrat de cada persona(no sols de l’Arca!). Cadascú és portador d’uns dons per a aportar a la societat. Ho descobrim a l’interior de les relacions mútues comunitàries(donar i rebre) i en la confiança en Déu. La comunitat és el camí de creixement. Hem de trobar el do de cadascú i aportar-lo al món. El món ens necessita.

En Xavi i Mn. Perich

CONVERSA AMB JEAN VANIER
(a partir de diverses preguntes dels assistents)

Tots som importants i tenim quelcom a mostrar-ensenyar als altres.
Als 13 anys els pares el porten a la Marina del Canadà per aprendre a ser oficial de porta-avions. Després de 7 anys, al 1950, renuncia a continuar pel camí de la guerra. Ell vol seguir Jesús que no està per guerres sinó per anunciar la Bona Notícia als més pobres. Passa de militar a “militant” per la pau.

Tots estem afectats pel misteri de la mort. Cada any dos o tres persones de l’Arca a Trosly solen morir. Estem fets per viure i per morir. La mort genera por, angoixa, sorpresa… Anem aprenent a fer-nos amics de la mort acompanyant persones en la seva fragilitat, necessitem que ens donin la mà (ens sentim perduts)… se’ns rebel•la que som pobres. L’Arca no plora els morts, acull els vius. Jesucrist mort sofrint però no s’ha acabat, ressuscita. I la primera expressió del ressuscitat és: “Per què plores?”. Ell viu.

Jean afirma: “L’Arca és obra de Déu, no meva. M’ha utilitzat per crear espais de compassió. Déu té un amor especial pels més fràgils. Déu escull els folls per confondre els savis, ens diu sant Pau”.
El destí de cadascú està en col•laborar en l’obra de Déu contant amb la llibertat humana.

Tinc 84 anys, camino menys. He decidit deixar de viatjar. Estic content que vingueu aquí. Aquí puc parlar de Jesús com a camí.
Veient el ràpid procés de creixement de l’ Arca en el món em dic que no pot ser obra meva, hi ha Déu pel mig.

També afavorí l’expansió de l’Arca, als anys 60, el tancament de molta part de l’Església al món dels més febles. Molts cristians inquiets trobaren a l’Arca l’esperit de l’ Evangeli. Sortosament vingué el Concili Vaticà II. Em vaig dedicar a organitzar aquí i al Canadà molts recessos que tocaven el cor dels participants i molts es comprometien en les nostres comunitats.
No és el més important tenir moltes comunitats, el que cal es que s’hi visqui una qualitat en l’estimació.
L’Arca té una missió cap al món i cap a l’ Església. A Calcuta, al costat de gent que viu al carrer hi tenim una comunitat senzilla. La nostra missió,però, no és satisfer la gana, donar menjar, sinó construir una comunitat d’amor i ser missioners en el món, volem ser un signe per el món.
Dues vegades a l’any dono un recés pels transeünts de París. A Bolonya tenim una comunitat en un barri ben pobre. Podem crear llocs que siguin signes enmig d’un món cruel que va rere el diner. Al taller podem acollir més persones externes.

Quelcom ens sobrepassa. Cap religió té l’exclusiva de Déu. No cal parlar de Déu sinó viure com si Déu visqués en mi(perquè hi viu!).
A l’Arca hem tingut durant 27 anys un psiquiatre no creient però d’una gran humanitat i no fou un problema. A causa d’un infart entrà en agonia. Un dels acompanyants li digué que les persones de la comunitat estaven pregant per ell. Esclatà en un gran plor i morí amb una gran pau. Soms fràgils i necessitem estar en comunió. Estem cridats a donar tendresa sense pretendre posseir l’altre.

A Kenia un mossèn, visitant una família, sentí un soroll rere un armari. Es tractava d’una persona discapacitada que tenien amagada i tancada. Impactat per la descoberta feu un estudi comarcal i en un radi de 40 quilòmetres es detectaren 2.000 discapacitats. Es començà una comunitat de l’ Arca amb 30 persones discapacitades.

Jo he començat però no ho he fet tot. No sols varem atendre en Raphael i el Philippe sinó que varem intuir que ells dos tenien un missatge pel món.

En José Mª, en Jorge, en Manuel, l’Odile i la Carmen.

LA MISSIÓ de l’ARCA (per Odile de la Corolle-Suissa)

Cadascú és únic, important, tenim dons (sovint amagats) i si els descobrim els podrem compartir.

El tresor de l’Arca: descobrir junts els dons per compartir-los.

Ens presenta la Françoise de Suïssa,dona discapacitada amb qui l’Odile ha compartit 13 anys a la comunitat de La Corolle (Suïssa). És la més antiga. Hi porta 22 anys.
És un botó de mostra de d’una persona acollida que viu la missió. És alegre. Amb la cadira de rodes la porten a una llar de jubilats i allà te amics, fa activitats… Invita persones a la llar i a la seva habitació. Té diners i comparteix. Té un noi argentí afillat i li està pagant els estudis…..
                                                        
Treballem amb la parella tandem
– Quina és la nostra missió personal i comunitària, a partir dels dons.
Treballem per comunitats
– Què fa i què podria fer més la nostra comunitat per a construir una societat
més humana?.
                                                            
Hi ha molta gent al nostre entorn i podem viure quelcom amb ells.

Som enviats a:
– Fer conèixer els dons de les persones a través de les relacions mútues. El do de cadascú transforma els altres.
– Hem de comprometre’ns amb els veïns, la parròquia, associacions,… per fer una societat més humana.
(A la comunitat de La Corolle s’adonen que es fan festes pels que marxen i pels que arriben però… i pels altres, pels que es queden? Ara fan una festa a l’any que en diuen “la festa de la fidelitat” per aquests)

Foto de tot el grup.

                                                
MISSIÓ RECONCILIADORA DE L’ARCA per Cristine

Portem 49 anys d’Arca.
Al començament, el 1964, el món era diferent i l’ Arca també. Es respirava confiança i els joves estaven en recerca de noves realitats.
Avui el món és diferent: informàtica,tecnologia, tot molt ràpid…Avui els més rics s’han fet més rics i els més pobres s’han fet més pobres. Una tensió que porta desconfiança, es creen murs per la por. Por del diferent, por de perdre el treball o la casa,…
La gent gran va lenta i no s’hi troben bé en aquest món accelerat. Gent sola. Emigració….
Un món que és meravellós contrastat amb el sofriment injust de la majoria.

L’Arca obra finestres als murs. Déu vol obrir murs. Tots necessitem ser estimats. Volem fer conèixer al món el do del discapacitat. Estem compromesos en integrar-nos en cultures diferents per fer una societat més humana.

La comunitat de Vancouver es pregunta què necessiten els veïns. Veuen que hi ha gent gran sola, famílies sense recursos,… Fan projecte. Els veïns truquen i la comunitat fa serveis al barri: anar a comprar, acompanyar un nen…
A Irlanda una comunitat gestiona un cafè. És el seu taller. Una llar s’ha establert en la frontera entre catòlics i protestants per ser un espai de pau per a tots.
La comunitat de Kenia va a la presó cada setmana.
La comunitat de Betlem fa pessebres amb la llana de les ovelles, descendents del primer pessebre! És una comunitat on conviuen musulmans i cristians.

Una part de la formació.

El diumenge 14 de juliol 2013, es lliurà el Premi “Pacem in Terris”(Pa a la Terra) a Jean Vanier. Aquest premi fou creat a Davenport (Iowa, Estados Unidos), en record del Papa Joan XXIII, fent memòria de la seva encíclica del 1963.
Anteriorment han estat guardonats amb aquest premi: John F. Kennedy (póstumo), Martin Luther King jr., Madre Theresa, Dorothy Day, Cardenal Joseph Bernardin, Arzobispo Desmond Tutu, César Chávez, Sor Helen Prejean y Lech Walesa.
Donat que Jean Vanier ara no fa viatges llargs, el jurat s’ha desplaçat a Paris on li han lliurat el premi.

Etiquetas: ,